Indignació és la paraula, cada cop que ensopego amb un lamentable paisatge com aquests. NO puc entendre la filosofia d'aquest sistema! Puc entendre que algú necessiti frenar l'avançada de les herbes (fotos inferiors), però NO em sembla gens lícit deixar-les així. Fa desendreçat, lleig, brut, deixat. Una deixadesa immensa! una deixadesa fruit de la llei del mínim esforç: ho ruixem tot, ho matem tot, i així fora problemes. I si enlloc d'emmetzinar-ho tot, ho seguéssim? I si talléssim aquesta herba ben arran? Sens cap mena de dubte, el resultat seria ben diferent. Ara be, en les fotos superiors, encara ho entenc menys! Així, de sobte, del no res, enmig d'un camí, sense saber perquè, sense ordre ni concert! Metzines destructives, del paisatge, de l'herba cofoia, de la confiança del recol·lector d'espàrrecs o de fonoll, o del que sigui! Tot plegat em sembla un autèntic desastre. I n'està ple, d'exemples com aquests, pel Baix Empordà. Una vergonya!
