Sobre mi

La meva foto
Mont-ras, Girona, Spain
Ja fa molts anys que vaig començar a dedicar-me a la fotografia. Però també en fa uns quants que ho tenia una mica abandonat. Ara les noves tecnologies ens permeten gaudir d'una certa sensació de laboratori sense necessitat d'estar a les fosques, de tenir un espai especialment preparat per això, i sense remenar amb líquids que taquen, que es passen, que fan olor...etc.. Inicio una etapa nova d'experimentació, partint d'un altre tipus d'original, certament molt versàtil. A veure què passa! -------------------------------- Fa un temps que tinc el Blog en obres. Trobareu imatges repetides i coses que no acaben d'estar al seu lloc. Perdoneu el desordre. Ja l'aniré solucionant. Si l'obriu amb l'Internet Explorer el veureu millor.

dimarts, 2 de setembre de 2008

Nord d'Escòcia




No sé.. potser no calia, però jo quan vaig fer aquesta presa, ja pensava que després hauria de treure la tanca que s'interposava entre mi i el paisatge. No hi havia altra manera de fer-la la foto. I jo la volia, em semblava un espectacle visual.

Potser hi haurà qui cregui que amb la tanca la imatge li agrada més. Potser sí, però a mi no.

Algú creu que no m'hauria estalviat les dues o tres hores que he hagut de dedicar a treure aquesta tanca i tot el seu fil-ferro, d'haver-ho pogut fer simplement enquadrant d'una altra manera?

Tot això ho dic, perquè he llegit coses referides al retoc de les fotografies, dient-ne pestes i culpant-lo de l'emmandriment dels fotògrafs, de que ja no mesurem la llum, de que som més artistes gràfics que fotògrafs, etc..

Jo reivindico el retoc.

Sempre, i els que heu fet fotografia tradicional ho sabeu, s'ha fet retoc, o ajustaments de l'estil dels que es fan ara: canviar el contrast, reservar... Segons la pel.lícula emprada, segons el paper per positivar, segons si es posaven filtres de contrast o no, segons els líquids, segons el temps de revelat, etc... el resultat podia variar molt. Per no parlar dels virats, de les solaritzacions, dels experiments amb el Colorvir (crec que es deia així). I fins i tot del retoc sobre el paper, un cop ja obtinguda la còpia: per treure impureses, per aclarir un negre massa fosc (amb cianur), per pintar de color alguna zona d'un B/N amb anilines, i fins i tot per aïllar un personatge del fons incorporant a la imatge un degradat fet amb un aerògraf, etc..

Partint d'un mateix negatiu, es poden obtenir moltes còpies diferents, o diguem-ne moltes versions diferents de la mateixa imatge.

Avui en dia, el paral.lelisme és total: tenim un negatiu (per anar be i poder-lo anomenar realment així, un RAW) i d'aquest negatiu n'hem d'obtenir una còpia, que ja és la nostra interpretació d'aquella imatge. El fotògraf no ha de ser aquell que intervingui només en el moment de disparar, el fotògraf ha d'intervenir en tot el procés. És la seva obra, ell i ningú més pot decidir com ha de ser el resultat final.

Per què hi ha qui pensa que no té merit un foto retocada? es que algú pensa que mai s'ha pogut obtenir un reflex fidel de la realitat només mesurant be la llum i disparant? (suposant que fos això el que es pretén amb la fotografia, obtenir una imatge fidel a la realitat). Ni en l'època anterior, ni ara en l'època digital això no és així. Potser només en un cas, i encara: quan el contrast de l'escena és suficientment baix com per a que la diferència entre les altes llums i les ombres no superi el rang dinàmic de la càmera. Sinó, tant abans com ara, el fotògraf ha de decidir com exposar aquella imatge per a obtenir després, amb el procés de laboratori (o Photoshop en el cas d'ara) una imatge que s'assembli el més possible a la realitat (insisteixo que no sempre és això el que es busca, però faig referència a aquesta opció per haver llegit alguna opinió que deia que si la imatge no era la original de la càmera, no tenia mèrit).

Doncs jo penso que no: controlant l'histograma de la imatge, controlant la saturació dels colors, corregint possibles desviacions de l'objectiu, o defectes del mateix (la clàssica vinyeta), controlant fins on han d'arribar les altes llums i fins on han d'arribar els negres, traient soroll de color o de luminància, en definitiva reconstruint allò que la nostra memòria reté del que era aquella imatge quan la varem veure en directe, només així obtenim al final una còpia fidel (o no) però tal i com el fotògraf se l'havia imaginada de la realitat. I això no veig perquè ha de tenir menys mèrit que mostrar simplement la imatge que la càmera ha estat capaç de captar, malgrat el nostre esforç per exposar correctament. De fet, el procés total és molta més feina, que si només disparem i mostrem la imatge tal i com ha quedat.

Es clar que l'afirmació que l'era digital està fent que els fotògrafs siguem pitjors fotògrafs i millors dissenyadors gràfics, serviria per a tots aquells que fotografien amb l'actitud: "com que ja hi ha el Photoshop, no m'hi miro ni un pel per enquadrar, ni per mesurar la llum, ni per enfocar, perquè ja ho arreglaré després."

Però crec que aquest no és el cas de tots aquells que per professió o per autèntica afició, ens dediquem a la fotografia.

Joan.